Piaget va afirmar que els principis de la lògica comencen a desenvolupar-se abans que el llenguatge i es generen a través de les accions sensorials i motrius del bebé en interacció i interrelació amb el medi, especialment amb el medi sociocultural.
A Ginebra va amistar el pedagog català Pere Rosselló i Blanch i només sota la insistència d'en Rosselló,[1] va acceptar la funció de director del BIE (Bureau International d'Education) al 1929.
En La psicologia de la intel·ligència (1947), Piaget recopila les classes del curs que va impartir en el Col·legi de França durant l'any 1942, resumint allà les seves investigacions psicogenètiques de la intel·ligència. Aquí Piaget postula que la lògica és la base del pensament i que, en conseqüència, la intel·ligència és un terme genèric per a designar al conjunt d'operacions lògiques per a les quals està capacitat l'ésser humà, anant des de la percepció, les operacions de classificació fins al càlcul proporcional.
Piaget va treballar amb el matemàtic sud-africà Seymour Papert en la Universitat de Ginebra des de 1959 fins a 1963. Piaget demostrà que existeixen diferències qualitatives entre el pensar infantil i el pensar adult; més encara: existeixen diferències qualitatives en diferents moments o etapes de la infància (la qual cosa no implica que no hi hagi en la societat humana actual una multitud d'adults cronològics que mantenen una edat mental pueril, explicable per l'efecte del medi social). Per tal demostració, Piaget fa notar que la capacitat cognitiva i la intel·ligència es troben estretament lligades al medi social i físic. Així considera Piaget que els dos processos que caracteritzen a l'evolució i adaptació del psiquisme humà són els de l'assimilació i l'acomodació. Ambdues són capacitats innates que per factors genètics es van desplegant davant determinats estímuls en molt determinades etapes o estadis del desenvolupament, en determinades edats successives).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada